La planta de la catedral és basilical, consta de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis, a llevant. És una obra mestra de l'anomenat art romànic lleidatà, amb tot el simbolisme que aquest art representa i el coneixement iniciàtic que simbòlicament transmet. Conté un joc de columnes gòtiques adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria. Amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats. El cimbori a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals de l'art romànic. La planta, però, de forma octogonal, és pròpia de l'art gòtic. La part escultòrica, la podem trobar a les portalades de l'Anunciació i dels Fillols. Els capitells tenen una gran varietat temàtica. Es nota una gran semblança amb l'estil de l'escultura pròpia de Tolosa de Llenguadoc de la segona meitat del segle XII. El claustre, situat a Ponent, està completat amb una gran portalada gòtica dita Portalada dels Apòstols. El centre del mur de ponent és rectangular, de grans proporcions amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta ogival i grans finestrals amb fins calats de pedra que s'obren al pati central i a la galeria de migjorn, que és un magnífic mirador de la vall de riu Segre i la comarca. El campanar, segle XIV, es situat a l'angle sud-oest del claustre. La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintures i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles cavallers completen el conjunt. Tot ell fou fet malbé en gran part durant la guerres que ha sofert al llarg dels segles la ciutat. L'ocupació de la ciutat de Lleida pel rei castellà, Felipe V, va convertir la catedral en caserna de les tropes militars i i va romandre així fins l'any 1949.
L'any 1213 la ciutat obtingué la senyoria sobre els recs de la fèrtil vall del Segrià, fet que motivà la seva puixança agrícola i l'afluència des del primer moment, d'emigrants que venien del Llenguadoc dit també Occitània. Segles abans, els habitants d'aquestes terres, havien també fugit cap a occitània amb motiu de la invasió sarraïna. Un dels canonges de la Seu Vella va ser Berenguer de Carcassona. Carcassona és una ciutat occitana de gran afluència turística perquè conserva la seva bonica "Ciutat Medieval" i està dins les rutes dels castells càtars, alhora molt relacionada amb la història de la cultura dels Països Catalans.
Va ser tot llegint el llibre de J.B. Xuriguera "L'Altra Cara de la Història de Catalunya" que se'm va acudir pensar que Lleida era la Capital Natural dels Països Catalans i que el comte Ermengol VI d'Urgell ho tenia previst així en la seva estratègia política. Aquest projecte polític es va veure trencat per un altre projecte polític a favor de la ciutat de Barcelona, el projecte del comte Ramon Berenguer IV al casar-se aquest amb Peronella d'Aragó. Jaume I, a requeriment de la noble princesa Aurembiaix, filla del comte Ermengol, va aconseguir per Lleida el títol de regne. Així doncs, mentre que Barcelona és una ciutat comtal, Lleida és una ciutat reial, i durant molt de temps es va parlar del Regne de Lleida.
L'any 1149 Els comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI de Lleida, ambdós comtes de la nissaga de Guifré el Pelós, es van repartir el domini lleidatà conjuntament amb els seus aliats, els monjos cavallers de l'Orde del Temple del Rei Salomó, els quals van rebre una cinquena part del terme, el Castell de Gardeny i la Canonja o Monestir de Santa Maria de Gadeny.
L'any 1228 Jaume I va convertir Lleida en un fur reial i el 1264 creà el Consell General de la Paeria que afegia nous privilegis als que ja constaven a la Carta de Població. La Paeria, el lloc on es reunien "els paers", els cavallers que tenien poder judicial i executiu a la ciutat, és un edifici del segle XIII bastit per Arnau de Sanaüja, senyor de Les Borges Blanques. La façana principal, feta amb elegant finestres coronelles, i el pati interior, són d'estil romànic. Aquest mot "paer" era utilitzar també a Tortosa, Cervera, Tàrrega, Balaguer, Agramunt i altres poblacions catalanes. El mot "paer". Segons la versió oficial, deriva del llatí "pax" que voldria dir "home de pau".
El rei catalano-aragonés Jaume II el 1300 va fundà l'Estudi General de Lleida que fou la primera Universitat de Catalunya. En aquesta universitat s'hi ensenyava el pensament de Ramon Llull. En aquells temps el pensament llull·llià era el pensament nacional de Catalunya, i per tant, era recolzat per la casa reial, de Jaume II, Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan l'Amador de la Gentilesa, fins a martí I l'Humà. El Compromís de Casp, significà un canvi.
En aquesta universitat hi van cursar estudis eminents personatges, entre els quals destaquem Alfons Borja, que fou Papa de Roma amb el nom de Calixt III. Aquest Papa, de la nissaga "Borgia" era conegut a Roma com "il catalani". La historia oficial ens diu que aquesta nissaga era "probablement" originaria del poble aragonès de Borja i que es van establir al municipi valencià de Xàtiva. A mi sempre se m'ha fet estrany que fossin del municipi aragonès de Borja, doncs en aquest municipi no s'hi parla català, i els Borgia parlaven i es consideraven catalans. En aquell temps els cognoms feien referència al lloc de procedència. Als Països Catalans hi ha altres municipis que es diuen Borges situats més a prop de Lleida, - Les Borges Blanques, Les Borges del Camp-...Els estudiosos oficials ens diuen, però, que eren de Borja, a l'Aragó.
En altres temps ens ensenyaven que Agustina d'Aragó era aragonesa de "Zaragoza" i després s'ha descobert que era de Fulleda, municipi situat a prop de Lleida...
Moltes guerres han sofert els Països Catalans, i els historiadors ens n'expliquen versions diverses segons siguin del bàndol dels vencedors o dels vençuts. Darrera els promotors de les guerres, no solament hi trobem uns interessos materials, tesis que defensen les escoles materialistes, darrera els promotors de guerres també hi ha motius ideològics de caire religiós. Ens cal preguntar què pensaven aquella gent, quina era la seva manera de contestar les preguntes bàsiques de tota civilització: D'on venim, qui som, a on anem, com hi hem d'anar,...
Les guerres destrossen els senyals que contesten aquestes preguntes segons cada civilització. Quines són les respostes que dóna a aquestes preguntes la cultura catalana? Tot sovint llegeixo interpretacions històriques que pequen d'excessiu rigorisme historicista, cercant en les biblioteques pergamins antics, quan, molts han estat cremats, altres perduts, altres alterats amb mentides pels vencedors de lluites bèl·liques,... Tot sovint amb això el què es fa realment és ofegar el futur d'un poble. La història de la humanitat és un "puzzle" que cal recompondre amb la imaginació argumentada de forma lògica més que no pas amb proves com les que demanava Sant Tomàs, aquell apòstol de Jesús que només acceptava com a real allò que podia tocar.
El 1492 van ser explusats els jueus de Lleida. Eren els temps en que governava Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castilla, coneguts com a "Reyes Católicos", el qual era parent d'aquell Ferran I d'Antequera que va solucionar el bilingüisme entre el fet de parlar català o castellà, després del maquiavèlic Compromís de Casp, amb un subterfugi, tot dient: "Hablaré en castellano por deferencia a mi dama"). Darrera el fet de parlar català o castellà hi havia també una manera d'entendre el cristianisme, una manera d'interpretar el món, una civilització diferent. Jo l'anomeno el vernaclisme políglota dels catalans, ideologia que respecta les diferents identitats autòctones de cada lloc, i l'uniformisme unilingüista dels castellans que no respecta les identitats i les llengües autòctones de cada lloc en llur diversitat, perquè pensa que la diversitat de pobles uniformats en el fet de parlar un únic idioma, el castellà, al que li donen el nom d'espanyol, farà que tothom s'entengui millor. ¿Quin és el pensament correcte? Aquesta dicotomia també es feia present en els monestirs, i en general, de fet, es present a tot el món, perquè és un raonament que, s'han fet i es fan, determinades persones a tot arreu al llarg de tots els temps. Quan es cansen d'enraonar sense arribar a un acord, esclaten guerres. Sobre aquesta manera d'entendre el món, hi ha un gran diàleg per fer. Aquest diàleg haurà de tenir en comte i analitzar el relat del Gènesi 9, segons el qual Jahvé maleeix a Cam i el condemna a ser esclau del seu germà Sem. Moltes guerres tenen en aquest relat, el seu origen. Jo crec que algunes de les guerres que ha patit la ciutat de Lleida, en concret i els Països Catalans en general, també.